Al benvolgut senyor del bigoti...

A vostè, el del bigoti, el que ha marxat de Manresa afirmant que només havia animat respectuosament el seu equip... A vostè, senyor, li dic que, tot i que potser no se n’ha adonat, alguns dels seus companys pares i mares del seu equip tampoc no han estat gens d’acord amb la vostra actitud. I això els honora.

Li dic, per exemple, que un altre pare company seu ha dit textualment, en sortir del nostre pavelló, que: “quina llàstima que, en aquesta pista TAMPOC no ens convidaran a cap partit o torneig amistós”... i li dic que, uns altres pares i mares del seu equip, han demanat disculpes pel vostre respectuós comportament.

Lamentablement, l’àrbitre del partit, s’ha vist obligat a fer una anotació a l’acta sobre vostè (una anotació que vostè, és clar, considerarà injusta). De fet, no em puc imaginar que hauria passat si, finalment, el vostre equip hagués perdut! Perquè el vostre equip, certament, va guanyar. Felicitats! Va jugar millor que el nostre i, per això, el felicito cordialment.

Quedi clar que l’àrbitre no ho va fer bé. Certament. Però ni ell ni ningú que xiuli xavals de 15 anys no es mereix, de cap manera, el catàleg d’improperis que vostè, (i algun que altre dels seus companys/pares) li vau dedicar al final del partit. Tot plegat, un exemple poc edificant per als joves jugadors (els del seu equip i els del nostre) que fins i tot van formar part del grup de gent que va intentar fer-lo sortir de la pista sense aconseguir-ho.

Quedi clar, també, que a tots ens agrada que el fill guanyi i que tots ens sentim disgustats quan el jutge del joc no imparteix al nostre gust. A mi també em passa. I sovint em mossego la llengua si penso que s'està perjudicant el meu fill i els seus companys d’equip. Fins i tot, ho reconec, de tant en tant se m’escapa algun crit reclamant una falta o uns tres segons que l’àrbitre no ha vist.
Però d’això... al que vostè va protagonitzar a Manresa (...i el que imagino que fa en altres pistes on mai no els convocaran per jugar amistosos) n’hi ha un bon tros. La mare de l’àrbitre no en té cap culpa de què vostè no sàpiga controlar els seus instints més primaris. Ho sento, ho dic com ho penso. I penso, que altres pares/mares del seu equip també ho pensen tot i que no li ho diguin obertament perquè –ho comprenc– han de continuar-se relacionant amb vostè, dissabte rera dissabte.

A vostè, li dic, que això de l’esport de base és una activitat que, lamentablement, està cridada a desaparèixer. La setmana passada, a la pista on va jugar el nostre equip, l’àrbitre ja havia xiulat dos partits abans que el nostre i, després del nostre, encara havia de xiular dos partits més. Cinc partits! S’imagina perquè? No, segur que no ho sap. Li ho diré: no hi ha àrbitres suficients per a totes les competicions. ¿Qui vol fer d’àrbitre i trobar-se amb gent com vostè en pistes on, per raons òbvies, no hi pot haver un policia esperant a la porta per protegir-lo? Aviat, el que ens passarà és que ni el seu fill ni el meu podran jugar a bàsquet. No hi haurà àrbitres i, per tant, no hi haurà competició. Quina llàstima! Però, això, és clar, vostè no té perquè veure-ho. Vostè, segur, va arribar a casa explicant que el seu equip ha guanyat malgrat que l’àrbitre els volia atracar. Vostè, segur, encara pensa que no ha fet res de dolent. I dissabte que ve, segur que actuarà igual que ho va fer a casa nostra. Ho sento pel seu equip, pel seu entrenador, pel seu club... a qui, lamentablement “mai cap club convidarà a un partit o un torneig amistós”, diuen.

Cordialment, Felip González.